Es diu Bernat i és l’home del temps. No en sap res de meteorologia però li interessa la Previsió tant o més que als presentadors televisius. S’hi fixa; la té molt en compte; necessita saber, per sobre de totes les coses, quin temps farà l’endemà. El dia rúfol? Un sol radiant? Humitejarà? S’aixecarà vent sec? Xàfecs? Baixes pressions?
El temps governa la seva vida. I encara ara, després de cinquanta anys, li dol.
La calor de l’estiu li cou el palmell de les mans i el blanc dels ulls. Es lleva amb la boca seca com l’espart quan bufa vent del sud; i si xiula tramuntana pateix del genoll dret que es va partir quan esquiava de jovenet i també del peronè que li van operar fa cinc anys, així com d’una forta migranya que li provoca deliris i marejos.
Les costelles, el rodó de la cintura, l’esternon, la punta interna de les espatlles, els abductors, bessons, carpians i metarcarpians…
Sap que llavors ja no es pot moure durant dies de la seva habitació. Però ell no vol marxar de l’Empordà, del seu apartament davant de la platja de Grifeu, a Llançà. Seria maleir la seva sort, la seva benaurança. Quan sent ploure plora com un nen petit recordant l’Anna, la seva dona morta fa cinc anys per un càncer de pàncrees. Llavors des de la finestrada veu com se li acosta la nuvolada majestàtica i llefiscosa. En deixa anar una de bona. I, després, el plor es converteix en mala llet i val més no agafar cap trucada ni contestar cap e-mail de feina, ni retocar cap plànol. No. Val més. La distímia l’ataca amb la mateixa intensitat que la pluja omple el pluviòmetre de l’estació meteorològica del poble veí.
Es pregunta com el temps pot tenir aquesta influència macabra en l’esdevenir físic i psíquic de les persones. I n’escriu aquestes quatre ratlles aprofitant que està de bones i sabent que demà tindrà mala lluna. S’anuncia boira.
Passejant Hamlet 