“Avui tenim un públic fantàstic”. Publicació sobre els 25 anys de la Funcional Teatre

Foto d'”Andorra”, l’últim espectacle de la Funcional Teatre. A la imatge, Josep Maria Benet (Soldat) i Jaume Parés (Andri).

No és senzill posar títol a 25 anys dalt dels escenaris. “Avui tenim un públic fantàstic”, però, és una frase que tothom en aquesta companyia de comediants coneix amb major o menor mesura. És un petit mantra que utilitzem per invocar la sort abans de cada representació. L’hem escoltat sempre de la veu de la mateixa persona: en Josep Maria Cortada; sempre en els mateixos llocs: entre bambalines, a camerinos, als passadissos del Casino Menestral, el Teatre Jardí o La Planeta de Girona; i quasi sempre en el mateix moment: aquells inacabables cinc minuts abans d’aixecar el teló. Llavors, entre corredisses al servei i els últims retocs de maquillatge i vestuari, en Cortada -que ben segur ja haurà anat d’amagat a tafanejar com es va asseient el públic a platea- entra a la nostra cambra i ens diu: “Fem-ho bé. Bon to i escena catalana perquè avui tenim un públic faan-tàstic”. Obre ben fort les às i allarga les síl.labes de l’adjectiu que tanca la seva frase perquè així tinguem temps per corejar amb ell els últims mots del nostre crit de “guerra”. És el petit fil que ens uneix a tots. El que embasta les vides de centenars de persones entre actors, directors, tècnics, amics i saludats que han conformat, fins ara, el projecte de La Funcional Teatre. Potser per això aquesta expressió ens agrada tant. Per això i per què fa honor a la veritat. Sou un públic fantàstic.

Gràcies pel vostre suport incondicional durant tots aquests anys.

L’Home del Temps

Es diu Bernat i és l’home del temps. No en sap res de meteorologia però li interessa la Previsió tant o més que als presentadors televisius. S’hi fixa; la té molt en compte; necessita saber, per sobre de totes les coses, quin temps farà l’endemà. El dia rúfol? Un sol radiant? Humitejarà? S’aixecarà vent sec? Xàfecs? Baixes pressions?

El temps governa la seva vida. I encara ara, després de cinquanta anys, li dol.

La calor de l’estiu li cou el palmell de les mans i el blanc dels ulls. Es lleva amb la boca seca com l’espart quan bufa vent del sud; i si xiula tramuntana pateix del genoll dret que es va partir quan esquiava de jovenet i també del peronè que li van operar fa cinc anys, així com d’una forta migranya que li provoca deliris i marejos.

Les costelles, el rodó de la cintura, l’esternon, la punta interna de les espatlles, els abductors, bessons, carpians i metarcarpians…

Sap que llavors ja no es pot moure durant dies de la seva habitació. Però ell no vol marxar de l’Empordà, del seu apartament davant de la platja de Grifeu, a Llançà. Seria maleir la seva sort, la seva benaurança. Quan sent ploure plora com un nen petit recordant l’Anna, la seva dona morta fa cinc anys per un càncer de pàncrees. Llavors des de la finestrada veu com se li acosta la nuvolada majestàtica i llefiscosa. En deixa anar una de bona. I, després, el plor es converteix en mala llet i val més no agafar cap trucada ni contestar cap e-mail de feina, ni retocar cap plànol. No. Val més. La distímia l’ataca amb la mateixa intensitat que la pluja omple el pluviòmetre de l’estació meteorològica del poble veí.

Es pregunta com el temps pot tenir aquesta influència macabra en l’esdevenir físic i psíquic de les persones. I n’escriu aquestes quatre ratlles aprofitant que està de bones i sabent que demà tindrà mala lluna. S’anuncia boira.

Jo era aquí, mirant com el món es cremava

Jo era aquí mentre el món es cremava. Això és el que segurament pensaven, excitades, aquestes dues senyoretes mentre aprofitaven els alderulls d’una de les manifestacions del passat 1 de maig a Barcelona per fer-se una selfie i penjar-la a les xarxes socials. Curiós. Estrany. Preocupant. Malaltís. N’hem fet un gra massa. Després de com van evolucionant les autofotos en els últims mesos m’atreveixo a augurar que el fenomen selfie té mala peça al teler. S’estan publicant instantànies de poc o gens mal gust que traspuen alguna patologia psicològica de mal curar i es carreguen l’esperit inicial d’aquest nou mètode, fresc i divertit, d’explicar la realitat quotidiana dels usuaris 2.0.

Producte sentenciat. Em temo que el selfie és ja un producte madur , com diríem en màrqueting. Un producte que es va llençar de manera discreta a principis del 2013, que va tenir un augment de notorietat important amb l’abraçada de Barack Obama a la seva esposa Michelle, després de guanyar la reelecció com a President dels Estats Units, i que va aconseguir el seu màxim esplendor a la Gala dels Òscar 2014 (amb el tweet/tuit més retuitejat de la història: el de la imatge que va immortalitzar Bradley Cooper, en directe i a instàncies de la seva presentadora, Ellen DeGenerees).

El d’Obama no és concretament un selfie ja que és una fotografia presa per una persona aliena al matrimoni. Tot i això, una i altra foto (l’oscaritzada) comparteixen alguns elements importants: emocionalitat, espontaneïtat i agosarament, en un marc d’una certa institucionalitat. Trencar aquesta barrera; penjar una imatge d’inesperada intimitat i buscar l’empatia de l’usuari de les xarxes a través de la imatge familiar fa (o feia) del selfie un element disruptiu, un element trencador, digne d’anàlisi.

Tot i així, deia, el Selfie s’abandonarà perdut en l’ostracisme, en breu. La seva història em recorda al cicle de vida que van tenir altres fenòmens 2.0 com les Flashmobs, els Harlem Shakes, o altres experiències virals (divertides, això sí) com el ball del PSY o el “Single Ladies” de Beyoncé ballat per persones que no cal que es posin unes malles negres i uns talons de 15 centímetres mai més…

El Selfie passarà aviat a la història, desbancat per un altre fenòmen viral. El que em pregunto és quin. Potser la foto de l’1 de maig ens dóna una pista: el perioselfie (periodisme + selfie)  o el jo he estat en aquí mentre passava aquesta barbaritat.