La crisi lectora

Feria-del-Libro1-620x330

La Teresa admet que se sent trista i sola quan acaba un bon llibre. Experimenta un sentiment de pèrdua lleu. Una pàtina d’abandonament. Pot semblar exagerat, reconeix. Però és així. La desaparició d’uns bons personatges i d’una història magnètica la pot arribar a entristir, a descentrar, a angoixar-se. Per què? li pregunten. Trobo a faltar una espècie de tutel·la invisible i intocable que només percebo llegint i vivint un bon llibre.

La Isabel, animada per un impuls empàtic amb la Teresa, truca al programa de ràdio immediatament després. Una breu salutació i s’anima a asseverar que està passant literalment per “una crisi lectora”. Una crisi lectora?, pregunta encuriosida la Presentadora. Sí, sí. Una crisi lectora. Sempre he llegit molt i m’agrada tant!, però des de fa uns mesos no puc acabar cap llibre. En començo molts, i cap d’ells em fa el pes. I tota aquesta situació m’està atabalant. Em fa una mica de vergonya dir-li que em sento frustrada.

L’última frase de la Isabel aixeca el debat entre els contertulians del programa. La conductora talla en sec els xiuxiuejos atabalats mirant al seu tècnic de so, a l’altra banda de la peixera de l’estudi radiofònic i fent un gest amb els dits índex i polze tocant-se entre sí -el que fa la gent quan es refereix als diners- anuncia que “ens n’anem a publicitat”.

Quan tornen al “directe”, la conductora obre foc amb una pregunta “de ràdio”: Un bon llibre pot ser tan cabdal a la vida d’algú?

Silenci.

L’Escriptor (i periodista literari) i la Coach, convidats habituals de la secció de llibres del programa, s’han creuat una mirada fugissera per intentar obtenir alguna resposta l’un de l’altre. De sobte, la dona, que a més és antropòloga, agafa un llibre de la bossa de mà que ha deixat sobre l’enorme taula de cirerer de l’Estudi 1. Torna a incorporar-se i respon: vull recomanar a la Isabel i a la Teresa que, si ara per ara, no poden llegir, escriguin. Qualsevol cosa. Si pot ser a mà i en un quadern que considerin especial, molt millor. L’escriptura pot ser un hàbit molt positiu per a l’esperit; ordena idees, reafirma posicions i desenvolupa una part de la intel·lectualitat que està molt relacionada amb la capacitat de sentir i emocionar-se llegint, diu. Obre el llibre i comença a buscar-hi, passant ràpidament pàgina del final cap al principi, alguna cosa que li ha cridat molt l’atenció i justament, fa pocs segons, li ha vingut a la memòria. Finalment ho troba.

És la tercera vegada que rellegeixo aquest llibre de Paul Auster, “Bogeries de Brooklyn”. Crec que és l’obra amb les millors primeres vint pàgines que he llegit mai. Les repasso una vegada i una altra. Crec que me les sé de memòria i tot, riu. M’agrada especialment un fragment que crec pot esperonar les nostres oients a superar aquesta crisi lectora, o almenys, a relativitzar-la.

“En l’ofici d’escriure no hi havia cap regla, va dir. Si et fixaves en la vida de poetes i novel·listes, el que trobaves era un caos total, un revoltim infinit d’excepcions. I tot plegat perquè escriure era una malaltia, va continuar en Tom, el que es podria considerar una infecció o una grip de l’esperit, i per tant la podia agafar qualsevol i a qualsevol edat. Joves, vells, forts i febles, borratxos i sobris, bojos i assenyats. Repassant la llista de gegants i semi gegants, descobries escriptors que van abraçar totes les inclinacions sexuals, totes les tendències polítiques i tots els atributs humans, des de l’idealisme més noble fins a la corrupció més insidiosa. Hi havia delinqüents i juristes, espies i metges, soldats i conques, viatges i reclusos. Si no se’n podia excloure ningú, què impedia a un corredor d’assegurances de gairebé seixanta anys sumar-se a les seves files?”.

La Presentadora somriu després del que ha dit la col·laboradora. Amb la mirada apartada, com si amagués el més gran dels secrets, fa una manyaga esmunyedissa a una llibreteta que guarda curosament al costat del micròfon principal i referma, entre pensaments i intimitats, com d’important poden resultar un munt de pàgines en blanc.

Tornar a la ràdio: “Els Spin Doctors”

B8TCxRsCEAE9bF1
Imatge captada durant l’emissio de Els Spin Doctors als estudis de Catalunya Ràdio. Francesc Canosa, Jaume Parés, Toni Aira i LLuís Pastor, d’esquerra a dreta.

Feia temps que no tornava a la ràdio. I la veritat és que ha valgut la pena. Parlar del que m’apassiona: comunicació, política, polítics. Gràcies a en Toni Aira, la Núria Escalona i en Francesc Canosa per convidar-me a passar una molt bona tarda a Els Spin Doctors, de Catalunya Ràdio. Un plaer compartir taula amb el gran Lluís Pastor. Hem xerrat sobre un tema que ens apassiona: la comunicació no verbal en política. Diu la capçalera del programa: “Constantment diem coses sense articular ni una sola paraula. Ho fem al mateix temps que parlem. Com hem de parar-hi intenció? Com hem de mirar de controlar el que comuniquem amb el nostre cos? Els gestos ens delaten? Es pot entrenar el que transmetem no verbalment? I ja posats a fer… quins líders polítics ho fan pitjor i millor en aquest front? Com els suma o els resta?” Doncs ja ho sabeu. Podeu escoltar el programa clicant aquest enllaç.

http://www.ccma.cat/audio/embed/865839

Jo era aquí, mirant com el món es cremava

fotoJo era aquí mentre el món es cremava. Això és el que segurament pensaven, excitades, aquestes dues senyoretes mentre aprofitaven els alderulls d’una de les manifestacions del passat 1 de maig a Barcelona per fer-se una selfie i penjar-la a les xarxes socials. Curiós. Estrany. Preocupant. Malaltís. N’hem fet un gra massa. Després de com van evolucionant les autofotos en els últims mesos m’atreveixo a augurar que el fenomen selfie té mala peça al teler. S’estan publicant instantànies de poc o gens mal gust que traspuen alguna patologia psicològica de mal curar i es carreguen l’esperit inicial d’aquest nou mètode, fresc i divertit, d’explicar la realitat quotidiana dels usuaris 2.0.

images-1Producte sentenciat. Em temo que el selfie és ja un producte madur , com diríem en màrqueting. Un producte que es va llençar de manera discreta a principis del 2013, que va tenir un augment de notorietat important amb l’abraçada de Barack Obama a la seva esposa Michelle, després de guanyar la reelecció com a President dels Estats Units, i que va aconseguir el seu màxim esplendor a la Gala dels Òscar 2014 (amb el tweet/tuit més retuitejat de la història: el de la imatge que va immortalitzar Bradley Cooper, en directe i a instàncies de la seva presentadora, Ellen DeGenerees).

A7EiDWcCYAAZT1DEl d’Obama no és concretament un selfie ja que és una fotografia presa per una persona aliena al matrimoni. Tot i això, una i altra foto (l’oscaritzada) comparteixen alguns elements importants: emocionalitat, espontaneïtat i agosarament, en un marc d’una certa institucionalitat. Trencar aquesta barrera; penjar una imatge d’inesperada intimitat i buscar l’empatia de l’usuari de les xarxes a través de la imatge familiar fa (o feia) del selfie un element disruptiu, un element trencador, digne d’anàlisi.

Oscars selfieTot i així, deia, el Selfie s’abandonarà perdut en l’ostracisme, en breu. La seva història em recorda al cicle de vida que van tenir altres fenòmens 2.0 com les Flashmobs, els Harlem Shakes, o altres experiències virals (divertides, això sí) com el ball del PSY o el “Single Ladies” de Beyoncé ballat per persones que no cal que es posin unes malles negres i uns talons de 15 centímetres mai més…

El Selfie passarà aviat a la història, desbancat per un altre fenòmen viral. El que em pregunto és quin. Potser la foto de l’1 de maig ens dóna una pista: el perioselfie (periodisme + selfie)  o el jo he estat en aquí mentre passava aquesta barbaritat.

searchimages-4

images-3images-2