Imatge captada durant l’emissio de Els Spin Doctors als estudis de Catalunya Ràdio. Francesc Canosa, Jaume Parés, Toni Aira i LLuís Pastor, d’esquerra a dreta.
Feia temps que no tornava a la ràdio. I la veritat és que ha valgut la pena. Parlar del que m’apassiona: comunicació, política, polítics. Gràcies a en Toni Aira, la Núria Escalona i en Francesc Canosa per convidar-me a passar una molt bona tarda a Els Spin Doctors, de Catalunya Ràdio. Un plaer compartir taula amb el gran Lluís Pastor. Hem xerrat sobre un tema que ens apassiona: la comunicació no verbal en política. Diu la capçalera del programa: “Constantment diem coses sense articular ni una sola paraula. Ho fem al mateix temps que parlem. Com hem de parar-hi intenció? Com hem de mirar de controlar el que comuniquem amb el nostre cos? Els gestos ens delaten? Es pot entrenar el que transmetem no verbalment? I ja posats a fer… quins líders polítics ho fan pitjor i millor en aquest front? Com els suma o els resta?” Doncs ja ho sabeu. Podeu escoltar el programa clicant aquest enllaç.
Jo era aquí mentre el món es cremava. Això és el que segurament pensaven, excitades, aquestes dues senyoretes mentre aprofitaven els alderulls d’una de les manifestacions del passat 1 de maig a Barcelona per fer-se una selfie i penjar-la a les xarxes socials. Curiós. Estrany. Preocupant. Malaltís. N’hem fet un gra massa. Després de com van evolucionant les autofotos en els últims mesos m’atreveixo a augurar que el fenomen selfieté mala peça al teler. S’estan publicant instantànies de poc o gens mal gust que traspuen alguna patologia psicològica de mal curar i es carreguen l’esperit inicial d’aquest nou mètode, fresc i divertit, d’explicar la realitat quotidiana dels usuaris 2.0.
Producte sentenciat. Em temo que el selfie és ja un producte madur , com diríem en màrqueting. Un producte que es va llençar de manera discreta a principis del 2013, que va tenir un augment de notorietat important amb l’abraçadade Barack Obama a la seva esposa Michelle, després de guanyar la reelecció com a President dels Estats Units, i que va aconseguir el seu màxim esplendor a la Gala dels Òscar 2014 (amb el tweet/tuitmés retuitejat de la història: el de la imatge que va immortalitzar Bradley Cooper, en directe i a instàncies de la seva presentadora, Ellen DeGenerees).
El d’Obama no és concretament un selfie ja que és una fotografia presa per una persona aliena al matrimoni. Tot i això, una i altra foto (l’oscaritzada) comparteixen alguns elements importants: emocionalitat, espontaneïtat i agosarament, en un marc d’una certa institucionalitat. Trencar aquesta barrera; penjar una imatge d’inesperada intimitat i buscar l’empatia de l’usuari de les xarxes a través de la imatge familiar fa (o feia) del selfie un element disruptiu, un element trencador, digne d’anàlisi.
Tot i així, deia, el Selfie s’abandonarà perdut en l’ostracisme, en breu. La seva història em recorda al cicle de vida que van tenir altres fenòmens 2.0 com les Flashmobs, els Harlem Shakes, o altres experiències virals (divertides, això sí) com el ball del PSY o el “Single Ladies” de Beyoncé ballat per persones que no cal que es posin unes malles negres i uns talons de 15 centímetres mai més…
El Selfie passarà aviat a la història, desbancat per un altre fenòmen viral. El que em pregunto és quin. Potser la foto de l’1 de maig ens dóna una pista: el perioselfie (periodisme + selfie) o el jo he estat en aquí mentre passava aquesta barbaritat.
Em deixa tocat la notícia sobre el flamant campió de natació Ian Thorpe. Està ingressat en un hospital de Sidney on lluita contra una forta infecció que li podria fer perdre un braç. (Us heu preguntat mai quantes vegades el nadador veu els seus braços, quan és dins la piscina?). El medallista, a més, pateix una forta depressió des que no va poder classificar-se per a les últimes Olimpíades de Londres. Asseguren que ha caigut en l’alcoholisme i certifiquen el seu ingrés en diverses clíniques psiquiàtriques per intentar, sense èxit, rehabilitar-se.
Tot plegat impressiona. Algú aparentment implacable com Thorpe es desmorona fins l’autodestrucció absoluta. Em vénen al cap altres casos d’esportistes, d’artistes, polítics i empresaris que han caigut en el pou de la desídia quan els ha tocat baixar, o els han fet caure a patades, del Podi de la vida.
Em preocupa, sobretot pensant en les futures generacions, que no estiguem prou educats a la cultura del “saberperdre“. O simplement a saber evolucionar després de l’èxit. Em torba aquesta excel.lència postissa projectada des totes les institucions.
No valorem sincerament els que un dia van ser i ja no són. I potser és precisament això…el que no els deixa viure en pau.
Passejant Hamlet 