Dolors que no t’explico

En Marc té migranyes horroroses. A la Lola li fan mal les articulacions dels turmells i les dels els dits de la mà esquerra. Sé que en Jan es mareja per culpa d’unes cervicals traïdores. I, tot i que sigui incapaç d’acceptar-ho, a la Maria li fa mal l’ànima. Molt. Li veig. Ho noto. Li dic. Em contesta. Són dolors que no t’explico.

No els explica. Té por al rebuig. Té fòbia als febles, als que pateixen, als que contaminen l’ambient amb el seu neguit. No li convenen. Els aparta. Els evita.

En Marc és metge i pare de tres fills adolescents. La Lola és Secretària General del Govern del flamant Nou Estat. En Jan és policia secreta i es juga la vida, cada dia, en un dels barris de la droga de la Capital. La Maria és mare i quan pot dirigeix amb èxit, i contra pronòstic per ser dona, un reputat Club de Futbol, que diuen, és més que un Club.

Ningú sap que ens trobem cada dijous a les set de la tarda en un cafè arraconat prop de la Plaça Rius i Taulet, a Gràcia. Riem. Ens comentem allò lleu, insignificant i superflu; el just per mantenir el lligam amistós des que vam finalitzar l’EGB a l’Escola Aula.

Tots sabem que ens mentim. Vivim en la mentida dels “forts“, dels “valents“, dels “preparats“.

La Maria em mira. Fa estona que no diu res. Se m’acosta poc a poc. A cau d’orella xiuxiueja: em moro. Em moro, depressa. Tinc una leucèmia molt malparida i em moro. I a més, m’han diagnosticat, una depressió aguda, perquè, segons diuen, sóc incapaç d’acceptar que les coses, a MI, també em poden anar malament.

Tu?. No pot ser. No-pot-ser.  Ets una de les nostres. Les del club de Nietzche. Els Superhomes i les Superdones que vam néixer amb la missió de ser excel.lents. Les que sabem identificar als “petits homes”, per després menysprear-los i apartar-los.

I una merda. Sóc feble com tothom. Ara ja no m’importa reconèixer que he tingut males èpoques en què he hagut de callar per por a no ser considerada. He patit dolors d’infern que t’hauria d’haver explicat si no hagués estat tan estúpida. He fingit tota la vida per mantenir un estatus, per formar part d’una èl.lit dirigent, per no desvincular-me del poder. Jo pensava que havia nascut per ser vés a saber què. I NO. M’he adonat que, per molts contactes polítics i socials que disposi, sóc igual que els altres: una persona.

I saps, Martina? Ara, me n’alegro.

Ballar i mirar a terra

Quan balles Tango, has de recolzar suaument el cap a la templa (la sien) de la teva parella i fer caure, de manera elegant i murri, la mirada a terra. No vols perdre de vista els peus, que zigzaguegen dibuixant sanefes impossibles. No vols perdre la concentració, immersa en comptar passos, construir figures i esquivar amb la delicadesa els teus companys de pista. I, sobretot, no vols perdre aquella passió efímera però desbordant dels cinc minuts de música acordeònica. Al Tango tot es viu a flor de pell però res acostuma a acabar bé. És el ball de la desmesura, la melanconia i el desassossec.

Del Tango em crida l’atenció aquesta apologia desafiant pel capcot i la mirada baixa.

Apostar pel “abaixar el cap” no és el més habitual ni el més ben vist. Al contrari. Ens han convençut que aixecar-lo ben amunt i mirar amb altivesa és la millor manera de suggestionar la ment per fer-la més positiva i optimista. Ens bombardegen amb “amunt els cors“, el “vinga amunt“, “arribar ben enlaire“.

Enlaire, enlaire, enlaaaaire! Fins i tot l’Iphone sempre cau de cara “enlaire“. Vivim obsessionats pel “pujar ben amunt“, i el que és pitjor, fer-ho al preu que sigui.

El Tango ens ofereix una actitud com a mínim interessant davant el curs vital. S’arriba ben “lluny”, amb elegància i passió, mirant a terra. El capcot per veure bé el camí i els peus enganxats a terra per esquivar qualsevol obstacle i trepitjar a fons, la vida.

(Per cert, si no has vist el vídeo, fes-ho, si us plau. És un regal per als ulls)

 

Àngels caiguts

Em deixa tocat la notícia sobre el flamant campió de natació Ian Thorpe. Està ingressat en un hospital de Sidney on lluita contra una forta infecció que li podria fer perdre un braç. (Us heu preguntat mai quantes vegades el nadador veu els seus braços, quan és dins la piscina?). El medallista, a més, pateix una forta depressió des que no va poder classificar-se per a les últimes Olimpíades de Londres. Asseguren que ha caigut en l’alcoholisme i certifiquen el seu ingrés en diverses clíniques psiquiàtriques per intentar, sense èxit, rehabilitar-se.

Tot plegat impressiona. Algú aparentment implacable com Thorpe es desmorona fins l’autodestrucció absoluta. Em vénen al cap altres casos d’esportistes, d’artistes, polítics i empresaris que han caigut en el pou de la desídia quan els ha tocat baixar, o els han fet caure a patades, del Podi de la vida. 

Em preocupa, sobretot pensant en les futures generacions, que no estiguem prou educats a la cultura del “saber perdre“. O simplement a saber evolucionar després de l’èxit. Em torba aquesta excel.lència postissa projectada des totes les institucions.

No valorem sincerament els que un dia van ser i ja no són. I potser és precisament això…el que no els deixa viure en pau.

Sort, Ian!